Sitgetana

La coneixen per la Blanca Subur, i el nom no havia estat escollit a l’atzar, sinó per la blancor que distingia a les seves cases. Casones de planta baixa i pis, que junt amb el blau del mar, un color ajudava a realçar l’altre. I era agradable per la vista passejar pels carrers costeruts, de pujada i de baixada segons la direcció presa, que porten a la platja, perquè entre l’estretor i la blancor el vianant té el privilegi de caminar entre la llum i les ombres que, tot sovint, esbiaixen els dos contrastos, el que fa que la façana quedi dividida en dues parts: sol i ombra. És quan la claror sembla jugar a cuit i amagar i el dia l’empeny, la fa juganera; en el moment que deixa el protagonisme al sol, l’ombra espera, esquitxant un bocí de la seva superfície, al cap de poc es canvien les tornes, el sol es retira i deixa pas a aquesta opacitat grisosa. Amb el sol ixent, el seu resplendor il·lumina una banda de les cases del carrer i a mesura que transcorre el matí es divideix en dos, fins que arriba un punt que tots aquests carrers queden il·luminats per un igual i el blanc d’una vorera competeix amb l’altra. No obstant a mesura que la tarda avança el color del sol s’engrogueix i imposa la seva pinzellada ocre en la vorera oposada a la del matí. Arriba un punt en què les ombres es fan més persistents i la llum solar es retira fins a desaparèixer i poc a poc s’imposa la foscor.