Cia. Pep Bou

Aquí l’escenari xiscla i s’omple de fruits, renovat per una alenada lírica que els rellotges no encerten a vigilar. Pep Bou és un mim excel·lent que té els braços prou llargs per a assolir el blau de la llunyania. Ha triomfat amb les bombolles, flors de l’aire, onades impossibles per a l’aigua mateixa. Aquesta poètica de les bombolles de sabó, equivalents a les paraules, és obra del seu enginy. On dimoni podem inscriure aquest espectacle insòlit? No es tracta tant de la màgia operativa com de poetitzar l’efectivitat del joc de les bombolles.

L’espai escènic respira i té el nervi de la puresa. L’estrella d’aquest número és un gran peix, fill del vent, que s’escapa de la rutina del teatre. La neu en un finestral no acabaria millor la comèdia. Tanmateix els claus i la dentadura de la prosa no hi tenen res a fer. Les bombolles, exèrcit de la llum, suren en el buit, que és la millor manera d’afirmar un pacte, i ens recorden que també nosaltres naixem i morim i som anelles d’una arrel que no demana metges. Perquè efímer vol dir que dura poc, i la humanitat no és altra cosa que una constel·lació d’efímeres estrelles.