Joan Català

És possible que el terme artesania suggereixi una manera de vida que va llanguir amb l’adveniment de la societat industrial, però això és enganyós. Artesania designa un impuls humà durador i bàsic, el desig de realitzar bé una tasca, sense més.Això apareix en el llibre L’artesà de Richard Sennet, Fa un temps va ser un disparador per als meus desitjos. Un fitxa que va caure amb claredat, un desbloquejador, un cop de martell. Per a mi una manera més de posar en dubte les diferències entre art i artesania. I acompanyem amablement a donar forma, des de la poètica física a aquesta aventura que anomeno 5.100 m/s.5.100 m/s és una constatació: la velocitat aproximada del so a través del FERRO, una matèria inorgànica i protagonista de l’espectacle per les seva condició. Un material pesat però que pot esdevenir lleuger. Tant dur com dúctil.

Des que tinc memòria el ferro, la seva olor, el seu so, la seva fredor i la seva brutícia han format part de la meva família paterna. He passat incalculables hores de taller. Durant anys sense massa entusiasme i potser obligat a conviure entre ell i les seves variades formes. Avui, ja sense obligacions, em batega fortament donar-li valor a tot aquest temps i als records que tinc d’aquests espais de treball que anomenem tallers. Espais on la prova i l’error són habituals i conviuen amb la precisió i el detall. Llocs on artesans i artesanes fan del seu ofici un art. I els seus cops de martell modelen la bellesa. Una bellesa crua i bella pel seu esforç implícit.

La intenció és oferir un viatge físic-sonor a l’espectador, més enllà de les virtuositats que poden oferir els llenguatges físics amb els que treballem. Som un grup de persones que estimem les arts i els oficis. Practiquem disciplines com la dansa contemporànea, l’acrobàcia, el gest, la música i la transformació física i emocional com a eines de treball, per crear artesania, per crear art. Tranformem i juguem. Som éssers inquiets que volem entretenir i fer gaudir dels imaginaris que apareixen dins d’elements com la lleugeresa, la gravetat, el mecànic, el voler enlairar, la duresa que esdevé tova; entre el concret i l’abstacte, els éssers humans i la mateixa instal·lació.