Companyia de Dansa Carles Ibáñez

El 1937, la ballarina Teresa Boronat triomfava a la sala Pleyel de París, davant milers d’espectadors, amb un coreografia insòlita: la recreació en solo d’una sardana. L’acompanyava la cobla Barcelona –que la premsa parisenca batejà com “la troupe incomparable”–, en un acte a favor de la República Espanyola. No era la primera vegada que aquesta ballarina de tècnica rigorosa i formació clàssica reinterpretava la música d’arrel: el 1917 havia entusiasmat els barcelonins amb una visió coreogràfica de “La sardana de les monges” de Morera al teatre El Dorado; el 1928, al Gran Teatre del Liceu.

Després recorreria Europa, Àsia i Amèrica versionant danses catalanes amb un èxit esclatant: era l’avantatge de ser fidel a la pròpia identitat reinterpretant-la per al món, amb rigor, imaginació i sense complexos. La fórmula irrefutable de l’originalitat.

La idea de Boronat era la llavor de quelcom que tanmateix no va arribar a fruitar mai: el ballet clàssic català. La possibilitat d’una escola clàssica bastida sobre materials catalans, gestualitats, músiques i temes. Hi hagué, després, ,altres temptatives, poques i anecdòtiques, de la mà de Joan Magrinyà o Trini Borrull. Però quaranta anys de franquisme van silenciar el que tot just eren uns primers tempteigs. Després, als anys setanta i vuitanta del segle XX, ja no es va establir un pont amb el que era la dansa de creació d’avantguerra: els creadors catalans van fer atenció als nous corrents europeus de la dansa contemporània, i només els esbarts van continuar treballant amb els materials tradicionals.